Eliomys quercinus Linnaeus, 1766
Gliridae

Descripció

Juntament amb el liró gris són les dues úniques espècies de la família dels lirons (Gliridae) que trobem a Catalunya. Té unes orelles grans, uns ulls sortits i una cua llarga recoberta de pèls que es fan més llargs al extrem, formant un pinzell de color negre i blanc. El pelatge és marró vermellós al dors i blanc al ventre. Es reconeix clarament pel seu antifaç de pèls negres que li recobreix els ulls des de la punta del musell fins a la base de les orelles. És un animal hibernant que acumula una gran quantitat de greix durant la tardor per poder passar l’hivern en letargia.

Es pot trobar de manera esporàdica ocupant les caixes niu per liró gris que les pot utilitzar per a aparellar-se, reproduir-se, acumular aliment o per refugiar-se i descansar durant el dia, sol o en grup. No les utilitza per hibernar.

Distribució

Es distribueix per Europa, del Bàltic cap al sud de França i Itàlia i dels Urals cap a l’oceà Atlàntic. S’estén per tota la península Ibèrica des del nivell del mar fins a més de 2000 metres d’altitud. Freqüent al Pirineu, i molt escassa a la franja Mediterrània. Present en algunes illes mediterrànies com Còrsega,  Sicília, Sardenya i les Balears, excepte Eivissa, on només n’existeix una espècie fòssil. És absent a les illes Britàniques i a les Canàries.

A Catalunya, a diferència del liró gris, la rata cellarda té una distribució àmplia per tot el territori. Tanmateix sembla que les poblacions mediterrànies han patit una davallada important de la qual se’n desconeixen les causes exactes però que es creu que tenen relació amb els canvis en els usos del sòl com la aforestació i la pèrdua d’espais oberts i l’augment dels depredadors forestals.

Hàbitat i alimentació

A diferència del liró gris, la rata cellarda és una espècie poc especialista en quant a l’hàbitat. Aquest caràcter generalista permet trobar-la en varietat d’ambients tant arboris com terrestres a diferència del liró gris que és molt més arborícola. L’afavoreixen les zones amb importants acumulacions de roques o murs de pedra seca en conreus de secà per poder refugiar-se, malgrat que la podem trobar en diversitat de boscos caducifolis, pinedes, alzinars i matollars mediterranis. Pot trobar-se també refugiada o hivernant en teulades de cases velles en zones rurals com bordes i  graners, o en jardins i horts. També ocupa caixes niu.

És un animal omnívor que s'alimenta principalment d’insectes, alguns petits vertebrats i també fruites i llavors.

---

Alimentació

---

Reproducció

El cicle reproductor i la letargia hivernal de la rata cellarda estan en consonància amb les condicions ambientals de la zona on habita cada població. En zones càlides, aquest període reproductor és més ampli i la hibernació es redueix, i a la inversa. L’activitat sexual comença a la primavera, després de despertar de la letargia, i acaba uns mesos abans de la hibernació. En latituds superiors a les de la península Ibèrica, aquest període s’escurça perquè els individus han d’invertir més temps en buscar aliment i engreixar-se, ja que el període desfavorable és més llarg i han d’estar preparats per sobreviure. A diferència del liró gris, que necessita principalment cavitats naturals per criar, la rata cellarda pot fer niu en llocs diversos, com ara entre les branques dels arbres o matolls espessos, dins de murs de pedra o tarteres, en teulades velles, en nius d'ocell, en cavitats o fins i tot al terra, en acumulacions de fulles. Els nius estan fets de material i restes vegetals a diferència del de liró gris que només utilitzen fulles verdes. Solen tenir una única ventrada a l’any, tot i que en zones més temperades, si les condicions són favorables, poden tenir-ne dues o fins i tot tres (Doñana). Poden tenir de 4 a 6 cries. La lactància dura 35 - 40 dies. A les zones pirinenques els individus no solen adquirir la maduresa sexual fins després de la primera hibernació, però en les zones més baixes i mediterrànies, on els petits neixen més aviat, els individus poden ser sexualment madurs abans de la letargia hivernal.