Glis glis Linnaeus, 1766
Gliridae

Descripció

És l’espècie més gran de la seva família (Gliridae) i l’única existent dins el seu gènere, Glis. És un animal robust i compacte, amb una longitud corporal variable entre els 13 i els 19 cm i un pes que oscil·la entre els 70 i els 200 grams (adults). El pelatge és dens i suau, d’un color gris brillant al dors que es barreja amb tons més foscos i marronosos a mesura que l’animal es fa vell. El ventre és totalment blanc i es torna més brut a la zona dels flancs amb l’edat. Té una cua peculiar, que pot arribar als 15 cm de llarg i està recoberta de llargs pèls grisos. Els ulls grossos de color negre s’envolten d’un petit cercle de pèls també negres. És un animal arborícola, nocturn, i un dels pocs rosegadors hivernants que trobem a Europa. És una espècie força longeva (fins a 12 anys) tenint en compte la seva mida petita.

Es pot trobar de manera molt freqüent ocupant les caixes niu, sempre en funció de la disponibilitat de cavitats naturals, la densitat d’individus de la zona i l’activitat reproductora anual. A Catalunya els individus solen ocupar les caixes de juliol a novembre, per a aparellar-se, reproduir-se, acumular aliment o per refugiar-se i descansar durant el dia, sol o en grup. No les utilitza per hibernar.

Distribució

Té una distribució europea que coincideix amb la del bosc caducifoli de la zona oest del Paleàrtic. S’estén per l’orient, el centre i el sud-est d’Europa, excepte Dinamarca i la costa atlàntica dels Països Baixos i França. El seu límit est el marca el riu Volga i arriba fins al nord de l’Iran. És absent a la península Escandinava. Es constata la seva presència en dinou illes, entre elles Sicília, Còrsega, Sardenya, Creta i Corfú. Des de principis del segle XX n’hi ha una petita població a Anglaterra, on va ser introduït. A la península Ibèrica la seva presència es concentra a la franja nord, des de Catalunya fins a Galícia passant entre altres pels sistema Ibèric i Cantàbric. A Catalunya es distribueix pel Pirineu, Prepirineu i la regió oriental humida en els dominis dels boscos caducifolis típics com fagedes, rouredes humides i avellanoses. Les poblacions més nord orientals les trobem al massís de l’Albera i al sud a la serralada Prelitoral i Litoral, on es troben les poblacions més meridionals de tota la península Ibèrica, concretament al massís del Montnegre.

Hàbitat i alimentació

Espècie de requeriments centreeuropeus adaptada al bosc caducifoli. Mostra preferència pels boscos madurs i boscos mixtes de faig i roure amb disponibilitat de cavitats naturals i peus productors de fruits, que poden anar acompanyats d’espècies com l’avellaner, el castanyer, el freixe, el bedoll i la noguera, entre d’altres. Apareix també en boscos de ribera amb presència d’aquestes espècies i li és favorable un mínim de sotabosc per trobar complements alimentaris com fruits vermells. La presència de roques, cavitats, murs de pedra seca i fins i tot alguna borda en ruïnes dins del seu territori li proporcionen protecció i refugi durant la hibernació.

És una espècie amb un rang altitudinal ampli, aproximadament de 50 a 2.000 metres respecte al nivell del mar en tota la seva àrea de distribució europea. És una espècie vegetariana que té gran predilecció pels fruits secs amb un alt contingut calòric com per exemple les aglans, avellanes, fages, nous i castanyes. Quan no hi ha disponibilitat d'aquest fruit (primavera i estiu) pot alimentar-se de fruits carnosos, fruits vermells, fulles, inflorescències i brots tendres, invertebrat i puntualment depredar alguns nius.

---

Reproducció

Generalment es reprodueix una vegada a l’any, tot i que en anys de baixa disponibilitat d’aliment pot no criar. La maduresa sexual sol ser després de la primera hibernació però no sempre tenen el zel el primer any. Es consideren individus adults una vegada superada la segona hibernació. La durada de l’època d’aparellament varia en funció de la zona geogràfica, essent més curta al centre i nord d’Europa (de finals de juny a principis de juliol), mentre que a les zones més mediterrànies va de mitjans de juny a mitjans d’agost. La gestació dura uns 25 – 30 dies. A Catalunya, les poblacions pirinenques a diferència de les més meridionals (massís del Montnegre), tenen un comportament més centreeuropeu, amb un període de cria més curt i precoç (principis d’agost fins a primers de setembre) a diferència de les poblacions litorals on és més ampli (mitjans d’agost fins a primers d’octubre). Poden tenir fins a 12 cries per ventrada, tot i que la mitjana és de 4 a 6 cries per femella. Les femelles lactants poden agrupar-se durant la reproducció i compartir nius de cria. Fan el niu en forats dalt dels arbres i l’omplen de fulles verdes i tendres que tallen amb les seves dents de dalt l’arbre.